SINTAXI VISUAL I PRINCIPIS GENERALS DE LA COMPOSICIÓ

Fonaments bàsics de la imatge fixa

Imatge = Representació visual d’un objecte, persona, animal o qualsevol cosa plausible de ser captada per l’ull humà a través de tècniques com la pintura, el disseny, la fotografia, l’audiovisual, entre d’altres.

Imatge fixa = Missatge de forma icònica que representa una part de la realitat.

Característiques:

§  Iconicitat – Abstracció.

-      La iconicitat és el grau de semblança que la imatge guarda de la realitat.

-      L’abstracció indica que no hi ha semblança amb la realitat, pot ser producte de la imaginació per exemple.

1.    Arbitrària = Senyal de trànsit.

2.    Surrealista = Art surrealista per exemple de Picasso.

3.    Abstracta = Gotes d’aigua de Keetman.

§  Originalitat – Redundància.

-      L’originalitat és una nova presentació sobre un objecte, persona o fet en formes diferents d’entendre la realitat. Això no vol dir que l’originalitat sigui abstracte o difícil d’entendre, sinó que són imatges que s’escapen de la realitat.

-      La redundància és la repetició d’elements ja coneguts. S’utilitza en publicitat per potenciar la imatge de marca o per donar a entendre al públic al qual va dirigit.

§  Monosèmia – Polisèmia.

-      Les imatges monosèmiques són les que tenen un únic significat i aquest és clar.

-      Les polisèmiques tenen més d’un significat i a més aquest és profund. Són les més utilitzades en publicitat.

§  Denotació – Connotació.

-      L’anàlisi denotativa és un anàlisi de tot allò real que veiem en una imatge, allò tangible.

-      L’anàlisi connotativa descriu els significats i les interpretacions possibles.

§  Senzillesa – Complexitat.

-      La quantitat d’elements que formen una imatge determinen la seva senzillesa o complexitat. Segons la percepció visual la inclusió de més de quatre elements que difereixen en color, forma i textura no permet observar la imatge en una sola mirada.

Composició i enquadrament

Composició = Distribució dels elements que intervenen en una imatge dins de l’enquadrament. Això es realitza a partir del format de la imatge i d’acord amb la intencionalitat semàntica.

§  Línies

-      L. Verticals: Sensació de vida i suggereixen situació de quietud i vigilància. Situació d’estabilitat.

-      L. Horitzontals: Sensació de pau, quietud, serenitat i a vegades de mort. També s’associen a una situació d’estabilitat.

-      L. Inclinades: Produeixen sensació de dinamisme, moviment, agitació i perill.

-      L. Cores: Proporcionen un ritme més dinàmic a les seqüències de vídeo i són més agradables que les verticals i les horitzontals.

§  Aire

Es denomina aire a l’espai més o menys buit que es deixa entre els subjectes principals que apareixen en una imatge i els límits de l’enquadrament.

§  Regla dels terços

És la principal regla de la composició, els personatges o objectes principals han d’estar col·locats en les interseccions resultants de dividir la pantalla en tres parts iguals horitzontalment i verticalment.

§  Simetria i Asimetria

-      Simetria: Quan un enquadrament apareix repetit un element de manera que un d’ells sembla la reflex de l’altre en un mirall. Resulten monòtones.

-      Asimetria: Són dinàmiques, produeixen sensació d’inestabilitat i poden generar més tensió dramàtica.

§  Profunditat de camp

§  Color

-      Colors càlids.

-      Colors freds.

Enquadrament = Espai delimitat pel rectangle que s’interposa entre l’ull humà i els objectes que volen ser captats per la càmera. És tot allò que el fotògraf situa dins la fotografia, la porció d’escena que escull captar. L’enquadrament té les següents finalitats:

§  Descriptiva: Presenta la realitat amb una visió objectiva.

§  Narrativa: Enquadraments funcionals on es donen els elements necessaris perquè s’entengui objectivament l’acció.

§  Expressiva:  Vol introduir a l’espectador més en el món d’allò narrat, fer-li entendre el punt de vista del fotògraf. És més subjectiu.

§  Simbòlica: S’introdueixen dins l’enquadrament elements que donin profunditat psicològica a l’acció dels personatges o els objectes penetrats.

Però allò que ha d’aconseguir sempre la composició de la imatge en un enquadrament és que la mirada de l’espectador trobi amb rapidesa i precisió l’objecte important. Allò que crida més l’atenció en un enquadrament és:

§  Objectes en moviment.

§  Objectes observats en una perspectiva favorable.

§  Objectes més propers a la càmera.

§  Objectes il·luminats.

§  Objecte obscur envoltat d’una gran claredat.

Col·locació dels objectes dins de l’enquadrament.

Són els punts on es concentra per defecte l’interès de l’espectador i és on hem de col·locar l’element que volem que ressalti més. És l’anomenada regla dels terços que hem dit anteriorment.

Enfocament total o selectiu.

És fonamental per dirigir l’atenció de l’espectador i fer ressaltar els motius de les nostres composicions.

Perspectiva i angle de la presa.

Com que l’ésser humà està acostumant a veure la realitat des de 1,60m d’alçada i de front, les imatges que es capten així són més clares i descriptives, no són originals. Si utilitzem variacions en el punt de vista sovint captarà més l’atenció.

§  Picat.

§  Contrapicat.

§  Zenital.

§  Presa a ran.

Il·luminació i color. Forma i volum.

El color de la llum i el color per part del fotògraf és una altra eina poderosa a l’hora de transmetre sensacions que van més enllà de la percepció visual i per dirigir l’atenció.

El moviment.

§  Congelació del moviment: Aconseguir que una imatge d’alt dinamisme, en ple moviment aparegui congelada en mig d’aquest moviment, que proporcioni a l’espectador la visió d’un instant que l’ésser humà no capta de forma separada i estàtica.

§  Desplaçament: Ajustar el temps d’exposició perquè el moviment quedi plasmat en una fotografia.

Elements morfològics: punt, línia, pla, forma, color i textura.

La lectura de la imatge = Per aprendre una imatge hi ha un procés de lectura en el temps. La nostra visió es desplaça per unes zones i s’atura en unes altres, algunes àrees s’ignoren i altres capten l’atenció. És en aquest procés on entren els grans elements que integren la imatge.

El punt

§  Unitat mínima compositiva.

§  Crea tensió sense direcció i localitza l’atenció dels espectadors.

§  Dóna singularitat i accent a allò que es vol destacar de la imatge.

§  Succés aïllat en el camp compositiu.

La línia

§  És el traç del punt en moviment.

§  Dinàmica.

§  Dirigeix la lectura visual per on passa.

§  Pot tenir santificat en sí mateixa o ser un element definidor d’altres més complexos: contorn / silueta, separador / delimitador i figura.

El pla

-      Pla de representació

-      Pla com a element icònic: És el que trobem amb més freqüència, que és l’espai bidimensional limitat per línies.  La seva funció és delimitar l’espai plàstic.

La forma

§  Aspecte que percebem d’un objecte que varia segons la seva posició o context.

§  Forma estructural és la forma invariable d’un objecte que facilita el seu reconeixement per associació. Hi ha dues opcions per a la seva representació:

-      Projecció (estructura).

-      Escorç o superposició (forma).

El to

§  Gradació d’un mateix color.

§  Aporta dades a la percepció pel que fa a:

-      Dimensió espacial.

-      Distància.

-      Profunditat.

El color

§  El color fa que tingui un alt contingut emocional.

§  Valors simbòlics culturals.

§  Immediatesa en la transició de significat.

§  És portador de missatges psicològics:

-      Calma.

-      Alegria.

-      Violència.

-      Serietat.

-      Puresa.

-      Misteri.

La textura

És una experiència visual que afegeix colors sensorials.

Elements escalars: mida, escala, proporció i format.

-      Els elements escalars defineixen els aspectes quantitatius de la representació icònica.

-      S’infravalora la influència d’aquests elements en la composició de la imatge en favor dels elements qualitatius, però aquests elements són bàsics sobretot en el disseny gràfic de tipus publicitari.

Característiques dels elements escalars

§  Característiques que defineixen els elements escalars són:

-      Naturalesa quantitativa.

-      Naturalesa relacional.

§  Els elements escalars en major o menor mesura, impliquen relació:

-      Quantitativa entre la imatge i la realitat (l’escala).

-      Entre les parts d’un tot (el cànon de Policlet).

-      Entre l’horitzontal i la vertical del format del quadre (la ràtio).

-      Entre la mida objectiu d’una imatge i el que l’ésser humà considera mides mitjanes.

-      La seva influència sobre la llegibilitat de la imatge, és a dir, sobre les condicions necessàries per garantir una recepció correcta de la imatge per part de l’observador.

La mida

§  Actua com un valor canònic que serveix de referència per a les innombrables formes de segmentació i ordenació de l’espai que fan els arquitectes, els fabricants de cotxes, mobles... Tot es construeix a mida de l’ésser humà.

-      La jerarquització.

-      La conceptualització visual de la distància.

-      Els gradients de mida.

-      L’impacte visual que produeixen les imatges de grans dimensions.

L’escala

§  Element imprescindible per al coneixement visual ja que possibilita l’ampliació o reducció d’un objecte sense que es vegin alterades les propietats estructurals o formals d’aquest.

La proporció

§  Relació quantitativa entre un objecte i les seves parts constitutives, així com les diferents parts entre sí. Com per exemple els cànons clàssics grecs, etc.

El format

§  Expressa la proporció interna del quadre de la imatge.

§  Limita el seu espai diferenciant l’espai icònic de l’espai físic on s’insereix la imatge.

§  Un format ve definit per les seves proporcions internes, per la seva ràtio, que defineix la relació entre el costat vertical i l’horitzontal.

§  S’expressa numèricament indicant en primer lloc la mesura del costat vertical i després la del horitzontal, el menor dels dos valors es redueix a la unitat i l’altre és el quocient obtingut en dividir el major i el menor.

Perspectiva. Punts àuries.

Perspectiva = Element de la imatge que li aporta profunditat i la posiciona dins d’un context paisatgístic.

§  Durant la prehistòria encara no s’havia desenvolupat la perspectiva, hi havia una perspectiva simbòlica, sense pretensions, els punt auris són inexistents.

§  A les pintures egípcies s’hi aplica la bidimensionalitat i es dóna importància a la mida dels personatges. Descobriment de la proporció àuria, a través de l’anàlisi i la observació, estableixen dimensions per tal d’aportar realisme a la pintura.

§  Època hel·lenística apareix la perspectiva en “espina de peix”, són diversos punts de fuga en un  eix principal.

§  Alta Edat Mitjana apareix la perspectiva jeràrquica o teològica. A la Baixa Edat Mitjana apareix la perspectiva cabellera.

§  Al renaixement es juga amb la tridimensionalitat. Sorgeix la perspectiva cònica, que són línies paral·leles que convergeixen sobre un mateix punt de fuga.

§  Finals del segle XV i XVI apareix la perspectiva de color (difuminar els colors en relació a la distància) i la minvant (requereix nitidesa amb la distància).

§  Entre el Renaixement i el Barroc, la pintura manierista es centra en la perspectiva il·lusòria, són punts de fuga múltiples o fora de l’enquadrament, amb proporcions distorsionades en un espai desarticulat.

§  Al Barroc s’utilitza la perspectiva aèria.

Perspectiva àuria

DaVinci va ser el primer en aplicar les lleis per definir els punts auris, però podem observar-ne diferents exemples en que s’aplica la simetria i la geometria en diverses etapes de la història, tant en arquitectura, com en pintura i escultura.

En publicitat, aquests conceptes s’apliquen amb l’objectiu de captar l’atenció del públic i ser memoritzats, aplicant les lleis gestàliques.

La il·lusió tridimensional: profunditat de camp.

§  Des de l’antiguitat l’ésser humà ha intentat plasmar certa tridimensionalitat i realisme en les seves representacions. Les primeres mostres de tridimensionalitat sorgeixen a l’antiga Grècia, a través de l’escultura.

§  A partir de l’època hel·lenística, sorgeixen noves perspectives aplicades a la pintura, que recreen efectes de profunditat i espai.

§  Durant el Renaixement, Barroc i Neoclassicisme, aquestes tècniques de perspectiva, juntament amb el tractament del color, perfeccionen més la sensació de tridimensionalitat.

§  Al 1915 a Nova York s’emeten els primers curtmetratges en 3D.

§  Amb el pas del temps i de les noves tecnologies s’ha aconseguit una representació perfecta en 3D.

Tridimensionalitat i publicitat

El 3D és molt utilitzat en publicitat, ja que és una manera infal·lible de cridar l’atenció.

La Imatge: Elements visuals, elements conceptuals i elements relacionals

Elements conceptuals = No es veuen, sinó que semblen estar presents, emboliquen un volum ocupant un espai: els punts, les línies, els plànols, els volums, no estan realment aquí.

“Els elements conceptuals no són visibles, no existeixen, sinó que semblen estar presents” de Wucius Wong.

§  El punt és una eina d’expressió, “no necessita estar gràficament representat perquè la seva influència plàstica es faci notar”, el visual no posseeix volum, és la unitat mínima d’expressió gràfica o comunicació visual i ha d’estar estretament relacionat amb la superfície.

§  La línia. “Quan un punt es mou, el seu recorregut es transforma en línia. La línia té llarg, però no ample. Té posició i direcció. Està limitada per punts. Forma les bores del plànol.”

§  El pla. “El recorregut d’una línia en moviment es converteix en un plànol. Té llarg i ample, però no grossor. Té posició i adreça. Està limitat per línies. Defineix els límits externs del volum”.

§  El volum. “El recorregut d’un plànol en moviment es converteix en volum. Té posició en l’espai i està limitat per plànols. En un disseny bidimensional, el volum és il·lusori”. És una successió de plànols que posseeix tres dimensions: llarg, ample i profunditat.

Elements visuals = Els elements visuals, formen la part més prominent d’un disseny, ja que són el que realment veiem. Quan els elements conceptuals es fan visibles, tenen forma, mesura, color i textura.

§  Forma. “Tot el que pugui ser vist posseeix una forma que aporta la identificació principal en la nostra percepció”.

§  Mida. “Totes les formes tenen una grandària. La grandària és relativa si ho descrivim en termes de magnitud i de miniatures, però tot i això és físicament mesurable”.

§  Els colors s’associen amb idees i conceptes relacionats amb les preferències, afectives o no, de l’usuari. La qüestió és que les associacions que fem amb el color poden canviar segons les cultures. El color és una apreciació subjectiva nostra, un element inestable per tenir un valor relatiu, que es presta per a múltiples interaccions.

§  La textura es refereix a les rodalies de la superfície d’una forma. Pot ser plana, suau o rugosa; i pot atreure tant al sentit del tacte com a la vista.

Elements relacionals = “Aquest grup d’elements governa la ubicació i la interrelació de les formes en un disseny. Alguns poden ser percebuts, com l’adreça i la posició; uns altres poen ser sentits, com l’espai i la gravetat”. Són els que dominen la ubicació i la interrelació d’un disseny, i es divideixen en dos aspectes:

§  Percepció.

-      Direcció: “La direcció d’una forma depèn de com la relaciona l’espectador, del marc (camp) que la conté o d’altres formes properes”.

-      Posició: “La posició d’una forma és jutjada per la seva relació respecte al camp, al plànol o a l’estructura del disseny”.

§  Sentit.

-      Espai: “Les formes i qualsevol grandària, per petites que siguin, ocupen un espai. Així l’espai pot ser ocupat o buit, llis o il·lusori, per suggerir profunditat”.

-      Gravetat: “La sensació de gravetat no és visual sinó psicològica. Tenim tendències a atribuir pesadesa o lleugeresa, estabilitat o inestabilitat a formes o grups de formes individuals”.